Rolvember 19

Avatar de Pifias de Novatos

Fa uns anys vaig participar al Mapvember, una iniciativa similar a l’Inktober que consistia en dibuixar un mapa cada dia del mes. Aquest any he decidit sumar-me al Rolvember, una idea proposada per Pifia de Novatos, relacionada també amb el rol però sense un format o contingut definit. La meva aportació ha estat en forma de relat curt, explicat en petits fragments diaris. El fil original el podeu trobar a Mastodon i el text íntegre a continuació.

Jordi i el cavaller

Relat participant al concurs de relats curts de TMB edició 2012.

Jordi i el cavaller

El soroll d'unes passes metàl·liques era cada cop més proper, fins a aturar-se al meu costat.

-Disculpi, -un rostre seriós em mirava sota un casc lluent- és per aquesta banda, que s'arriba a La Cova?

L'home duia armadura complerta, de cap a peus, platejada i llampant. Una mà sostenia una llança i l'altra reposava sobre una beina amb l'espasa corresponent. Per l'esquena li penjava una capa grana i s'endevinava un escut lligat a les espatlles.

M'atacava amb una mirada freda i determinada.

-Sí, és aquesta d'aquí.

Aconsegueixo que els seus ulls girin cap al plafó de l'estació.

-Veu? Just després de la parada d'El Roser.

-Gràcies, molt amable.

Em dirigeix una lleugera reverència i es retira un parell de passes. El metro entra a l'estació. El cavaller té problemes per ficar la llança tan llarga a dins del vagó, així que l'ajudo a entrar-la.

-Permeti'm que l'ajudi.

-Gràcies!

Seiem junts i per poc no treu un ull al modernillo que seu a la filera del davant. No sé quin dels dos té un aspecte més ridícul.

A aquesta hora hi ha poca gent al metro. Observo cert neguit en el cavaller.

-Últimament baixa molt poca gent a La Cova. Des que hi viu aquell drac que tothom s'estima més passar-hi de llarg.

-És cert. De fet és per això que hi vaig...

-Té reunió amb el drac?

-No ben bé... De fet no sap que hi vaig. La meva intenció és rescatar la princesa, sap?

-Ja ho veig... Sembla una feina complicada.

-Sí que ho és, però vaja, amb aquests temps que corren tampoc ens podem queixar, no?

-I tant, sort tenim que ens podem guanyar les garrofes...

-Ja ho pot ben dir, ja. La seva expressió és més relaxada i somriu lleugerament.

-A mi amb prou feines m'arriba per pagar la torre que tinc... Però qui sap, si aquesta feina sortís bé, potser em podria comprar un castell.

-Miri-s'ho bé, que diuen que els pisos encara han de baixar més. Jo comparteixo pis amb dues persones, però la veritat és que estem molt còmodes, en una zona molt tranquil·la.

-Això és el més important.

-I tant. Es fa el silenci durant un parell de parades.

-Jo em baixo en aquesta estació. Ha sigut un plaer. Que tingui sort amb el drac.

-Gràcies, jove -m'ofereix la mà-. Em dic Robert.

-Jordi -accepto la seva mà enguantada-. Molt de gust.

-Molt de gust. Passi-ho bé.

Tal com baixo del vagó agafo el mòbil i començo a escriure un missatge:

“Ei Smaug! Ara matex va kpallà 1 altre kvaller per dsafiarte. No sortis a fer cap recado! Mira q són pesats. Digali a l'Elisenda q avui arribaré tard. Neu sopant vosaltrs, tot i q no crec q tinguis gana! a10”

Algun dia m'hauré d'inventar alguna cosa per acabar amb tot això.

Bitllet a Anleh

Segon relat amb el que vaig participar al concurs de relats curts de TMB, edició 2011.

Bitllet a Anleh

Gairebé puc sentir la remor dels fluorescents del passadís. Fa estona que volto pels túnels sense trobar cap sortida, andana o persona. Començo a angoixar-me.

Un moment. Aquest soroll és diferent. Passes. Venen cap aquí. Giro una cantonada i veig tres persones que s'apropen. M'acosto a l'home que ve davant:

–Perdoni, on és la sortida?

–Cap allà –respon, assenyalant cap enrere. Però allà és d'on vinc, i no he vist cap sortida.

Decideixo seguir a la dona amb maletí que va al final del grup. A alguna banda m'hi portarà. Procuro mantenir la distància per no espantar-la. Pugem unes escales i arribem a un espai més gran. Se sent el soroll llunyà d'un comboi entrant en una estació i la dona comença a córrer.

–Em deixa el seu bitllet si us plau? –un revisor m'impedeix continuar la persecució.

–Però... el metro...

Faig l'intent de continuar, però el revisor em tanca discretament el pas. M'aturo i busco a les butxaques.

Trec un paper doblegat del pantaló. És un mapa dibuixat a mà. No sé com ha arribat aquí.

–Em permet el bitllet?

–Sí, perdoni.

Juntament amb el mapa hi portava una targeta. És un bitllet senzill.

–Gràcies –respon el revisor– recordi que gairebé són les onze, l'hora de tancar. Així està previst i les regles no es poden trencar.

Em torna el bitllet i s'acomiada educadament.

–Perdoni –pregunto abans que marxi- on és la sortida?

–Per aquelles escales.

No m'ho penso dues vegades i vaig cap allà mentre miro el plànol. Apareix marcat un destí, amb dibuixos de carrers i places, però sense noms ni números. Només hi ha la paraula “Anleh” al principi del recorregut. No em sona de res.

Travesso les portes de sortida i enfilo escales amunt. Trepitjo alguna cosa. Una mena de clau fixa. M'ajupo per agafar-la. Llavors ho veig: un rètol amb un llistat d'estacions. I entre Muntanya i Guinardó apareix Anleh. Està clar, hauré d'anar en metro. El problema és que no porto més viatges, i ja he sortit. M'apropo a les portes d'accés i miro a banda i banda. No hi ha ningú. No em veuran. Salto una tanca i entro al vestíbul.

–Eh Tu! Que t'he vist!

És un guarda de seguretat, corpulent i amb aspecte sever. Arrenco a córrer.

L'home segueix cridant mentre em persegueix. Arribo a una bifurcació. Esquerra o dreta. Esquerra. M'atura un soroll familiar. L'últim metro! Ve de l'altra banda. Faig mitja volta i enfilo per la dreta.

–Atura't!

Tinc el guarda a tocar. Baixo les escales de tres en tres i salto a l'andana.

El comboi ha començat a tancar les portes.

–Ei! Que sóc aquí! Espera!

Però el tren comença a arrencar. Instintivament hi vaig al darrera, amb tota la velocitat que em donen les cames. El perdré, quedaré atrapat en aquesta estació. Intento guanyar més velocitat, però el metro em comença a treure avantatge. L'últim vagó passa pel meu costat. En un últim esforç esbojarrat, salto sobre ell.

Em fa mal el cap. M'hi poso la mà i noto la humitat de la sang. M'incorporo. Sóc a dins del vagó. La porta del darrere està mig oberta. Duc la clau fixa a la mà. M'assec en un seient i espero la meva parada.

Amb l'ajuda del plànol arribo a l'edifici marcat. Truco a la porta.

M'obre el revisor amb un somriure. Em guia fins al menjador. A la taula seuen la dona del maletí, els altres dos homes i aquell d'allà deu ser el guarda. Tots s'aixequen i em saluden efusivament.

–Felicitats! –criden.

–T'ha agradat? –pregunta el Marc.

–I tant! Ha sigut fantàstic! –contesto.

–Vols tornar a jugar?

I mentre pronuncia aquestes paraules deixa un bitllet senzill sobre la taula.

Gran Metropolitano de Barcelona

Relat participant al concurs de relats curts de TMB edició 2011.

Gran Metropolitano de Barcelona

Un día más vuelvo a estar aquí. Como si de un autómata se tratara, he bajado las escaleras, introducido la tarjeta, pasado el torno y recorrido los diferentes pasillos hasta mi andén. Cada día igual. Debo de conocerme todas y cada una de las baldosas de la estación, de tanto caminar absorto de lado a lado mientras espero la llegada del convoy.

Esta vez hay algo diferente. Nunca había llegado hasta el extremo del andén, al final de todo. Los últimos metros quedan en la penumbra y nunca me había fijado en un estrecho pasillo que sigue un poco más allá, casi dentro del túnel. La curiosidad me invita a acercarme un poco más. Apenas a unos pasos se termina en una negra y polvorienta valla y mi atención se centra en una puerta casi camuflada en la pared. Mi mano decide acercarse a ella y girar el pomo. Ambos nos sorprendemos al notar que se abre.

Una luz amarillenta se escapa del interior. Me asomo y alcanzo a distinguir algunos muebles de estilo clásico.

–¿Puedo ayudarle en algo?

Un hombre de uniforme azul, barba y cabello blanco escribe en una libreta sentado tras una antigua mesa de madera. Al contrario que yo, él no parece sorprendido de encontrarme allí.

–Yo... Iba a coger al metro.

–Muy bien. ¿Ya tiene billete?

–Sí... Sí.

Mi mano ya tiene lista la T10 y se la acerca al hombre. Este la recoge y la examina extrañado.

–Esto no sirve. ¿A qué estación va? –pregunta mientras me extiende de vuelta la tarjeta.

–A... A Vallcarca.

–No hay ninguna estación con ese nombre. ¿A dónde va exactamente?

Las ideas no consiguen coordinarse en mi cabeza.

–Pues, a Vallcarca, al barrio, por encima de Lesseps...

–Ah, Lesseps, eso es otra cosa.

Coge un pequeño bloc, lo marca con un tampón, arranca la primera hoja y me la ofrece.

–Son 25 céntimos.

Se trata de un pequeño papelito con las iniciales GMB, la palabra Lesseps, el precio y un número de serie.

Dejo tembloroso el importe sobre la mesa. El hombre examina minuciosamente las monedas. Luego hace lo propio conmigo. Me sostiene la mirada unos segundos y luego suspira de resignación.

–Ya veo, un recién llegado –me devuelve el dinero–. Parece que tiene algo importante que hacer en Lesseps, así que por esta vez haré la vista gorda. Que tenga un buen día. Ah, y bienvenido a Barcelona.

Soy incapaz de despedirme con palabras así que lo hago con un leve movimiento de cabeza. Salgo de la estancia y vuelvo al andén, sin volver la vista atrás.

Sentado en el vagón reflexiono sobre las últimas palabras de aquel hombre. Al principio pensé que se había confundido, que donde yo tenía que ir era a Vallcarca, pero poco a poco me di cuenta de que sí que tenía algo importante que hacer en Lesseps. Algo que llevaba años esquivando y negando.

Al salir al exterior eché un vistazo a la nueva plaza y no pude evitar pensar en cómo era la antigua. Mis pies conocían perfectamente el camino. Para poder seguir adelante tenía que volver al pasado.

Ya estaba frente a la puerta. Los recuerdos aceleraban mi corazón. Ya no podía echarme atrás.

Miré de nuevo el diminuto billete de papel.

El futuro espera.

Toqué el timbre.

Estació de desenllaç

Segon relat participant a la 4ª edició del concurs de relats curts de TMB.

Estació de desenllaç

Quatre minuts i trenta-cinc segons. El temps que resta per perdre't per sempre.
El cor em batega accelerat, tot i estar completament immòbil, dempeus. El meu cap és una tempesta, no puc pensar amb claredat.

Quatre minuts i vuit segons. Encara hi ha temps. Una última oportunitat. La darrera. Un munt d'imatges em colpegen el pit. Records llunyans i propers. La teva cara, la teva pell, les teves llàgrimes. Potser encara sóc a temps.

Tres minuts i mig. El temps s'esvaeix però els dubtes augmenten. M'espanta haver de tornar-te a mirar als ulls i em fa por la teva resposta, però m'ofega la idea de perdre't.

Dos minuts i cinquanta-quatre segons. Me n'adono que encara porto la T-10 a la mà. Queden dos viatges.

Dos minuts i deu segons. Encara hi seràs? Només haig de fer mitja volta i pujar les escales. Miro al final de l'andana. T'imagino allà, venint a buscar-me. Però no hi ets. Aguanto la respiració amb cada nova persona que surt del passadís. Però tu no en surts. Ni en sortiràs. No vindràs a buscar-me, jo tinc l'última paraula. Sóc jo qui pot fer el pas. Però no sé què fer.

Un minut i quinze segons. Em tremolen les mans. Els sentiments augmenten d'intensitat, es barregen i em confonen. S'acosta el final.

Cinquanta segons. Torno a mirar cap al passadís. M'imagino mil vegades corrent per l'andana, pujant les escales i travessant el vestíbul de Sants. M'imagino baixant a les vies, però llavors em quedo en blanc i torno al principi. En cada repetició els meus peus fan l'intent de vèncer la inèrcia, però sempre es queden quiets.

Trenta segons. Ja veig els llums del metro foradant l'obscuritat del túnel. S'esgota el temps. Passen els vagons davant meu i a cada finestra veig la teva imatge. Se'm fa un nus a la gola.
Les portes s'obren. Ja no puc continuar quiet. Ara he de fer una passa endavant cap al meu futur, amb tu o sense tu.
El temps s'expandeix, les imatges cessen. Els meus peus es mouen...

Es tanquen les portes. L'estació passa davant dels meus ulls i desapareix, juntament amb la teva cara plorosa. L'últim record teu.

O2

Relat participant a la 4ª edició del concurs de relats curts de TMB.

O2

-¿Has visto a ese grupo de gamberros de ahí fuera? –dijo Olga.
-Sí, llevan un rato haciéndonos muecas –contestó Ona–. Son unos maleducados.
-Y que lo digas. Por eso se agradece viajar en un medio como este, que no produce esos gases insolentes.
-Sí, a mi también me gusta el trambaix. Aquí vamos tranquilas sin tener que aguantar a óxidos de nitrógeno impertinentes ni a esos desalmados monóxidos de carbono.

Las dos amigas, que siempre iban juntas a todas partes, se bajaron del tranvía y emprendieron el camino calle abajo.
-Fíjate en esos hidrocarburos, van como si fueran los amos de la calle –comentó Ona.
-Sí, sí, pero no te despistes, a ver si vamos a acabar aspiradas por el filtro de un coche -replicó Olga–. Ya queda poco para llegar al metro.

En la entrada les esperaba un átomo de argón:
-Buenos días señoritas, ¿qué tal están? –saludó.
-Muy bien, gracias -contestaron al unísono.
-¿Coges el metro? -preguntó Olga.
-No, me quedaré un rato más por aquí. ¿A dónde viajan hoy?
-Al Hospital de la Vall d'Hebron.
-Excelente. Que pasen un buen día  –se despidió con una reverencia.
-Qué educado es  –comentó Olga una vez dentro del vestíbulo.
-Sí, con gente así da gusto salir a la calle.

Minutos después llegan a su destino. Dentro del hospital, las dos amigas miran dubitativas a su alrededor, sin saber muy bien hacia dónde ir. Al final Olga decide detener a una de tantas parejas de nitrógenos que circulan por allí:
-Perdonad, ¿nos podríais indicar dónde está maternidad?
-Por allí, está indicado -respondió uno de ellos.
-¿Qué os trae por aquí? –preguntó el otro.
-Venimos a alimentar una nueva vida.

L'Últim Viatge

Amb aquest relat vaig aconseguir ser finalista del 3er concurs de relats curts de TMB.

L'Últim Viatge

Em desperto de sobte. Estic assegut al metro. M'he adormit.

Aixeco el cap instintivament per mirar el panell de les parades. Entença. Abaixo el cap i miro el meu vell rellotge digital. Les 12:43. Arribaré tard.

Hi ha alguna cosa que parpelleja a la pantalla. És un petit quadret a sota de les lletres “REM”. Ve de “remember” o “reminder”, no n'estic segur. Curiosa funció: l'actives per enrecordar-te d'alguna cosa, com qui es canvia un anell de dit o es pinta una marca amb boli a la mà.

El cas és que no sé què havia de recordar. Només sé que faig tard.

M'aixeco i espero impacient a que el tren arribi a Diagonal.

Tan bon punt s'obren les portes, baixo a tota pressa i arrenco a córrer cap al passadís.

No paro atenció al meu entorn. Només a l'arribar a l'altre andana m'adono que no m'ha calgut sortir al carrer. Hauran acabat les obres.

El metro està parat a l'estació, així que faig l'últim esprint per agafar-lo abans que es tanquin les portes.

Un cop a dintre m'assec per recuperar l'alè.

Passa alguna cosa estranya. El metro avança lentament. Miro al meu voltant. Aquest vagó té molt poca llum. En canvi, a fora hi ha focus que il·luminen alternativament l'interior. On sóc? Miro el panell però... no hi ha panell. No hi ha cap plànol. Però no estic sol. Hi ha una parella d'avis i un home amb aspecte cansat. Sento una música llunyana. Giro el cap. Hi ha una noia al meu costat, amb un reproductor d'aquests digitals a la mà i els auriculars posats. Té una expressió d'una serenitat infinita. Duu una samarreta amb un home amb cap de gos, negre i amb orelles punxagudes.

-On para aquest tren?- pregunto sense pensar.

-Al final- contesta ella.

Em quedo inmòbil uns segons. Torno a mirar el rellotge. Les 12:43.

El quadret del “REM” continua fent pampallugues. Però ara ja ho recordo. Serien cap a tres quarts d'una quan baixava corrent pel carrer per entrar al metro. Feia tard. Vaig creuar sense mirar. L'últim que recordo és un cotxe vermell que se'm tirava a sobre.