01 de juny 2011

Bitllet a Anleh

Segon relat amb el que vaig participar al concurs de relats curts de TMB, edició 2011.



Bitllet a Anleh

Gairebé puc sentir la remor dels fluorescents del passadís. Fa estona que volto pels túnels sense trobar cap sortida, andana o persona. Començo a angoixar-me.
Un moment. Aquest soroll és diferent. Passes. Venen cap aquí. Giro una cantonada i veig tres persones que s'apropen. M'acosto a l'home que ve davant:
–Perdoni, on és la sortida?
–Cap allà –respon, assenyalant cap enrere. Però allà és d'on vinc, i no he vist cap sortida.
Decideixo seguir a la dona amb maletí que va al final del grup. A alguna banda m'hi portarà. Procuro mantenir la distància per no espantar-la. Pugem unes escales i arribem a un espai més gran. Se sent el soroll llunyà d'un comboi entrant en una estació i la dona comença a córrer.
–Em deixa el seu bitllet si us plau? –un revisor m'impedeix continuar la persecució.
–Però... el metro...
Faig l'intent de continuar, però el revisor em tanca discretament el pas. M'aturo i busco a les butxaques.
Trec un paper doblegat del pantaló. És un mapa dibuixat a mà. No sé com ha arribat aquí.
–Em permet el bitllet?
–Sí, perdoni.
Juntament amb el mapa hi portava una targeta. És un bitllet senzill.
–Gràcies –respon el revisor– recordi que gairebé són les onze, l'hora de tancar. Així està previst i les regles no es poden trencar.
Em torna el bitllet i s'acomiada educadament.
–Perdoni –pregunto abans que marxi- on és la sortida?
–Per aquelles escales.
No m'ho penso dues vegades i vaig cap allà mentre miro el plànol. Apareix marcat un destí, amb dibuixos de carrers i places, però sense noms ni números. Només hi ha la paraula “Anleh” al principi del recorregut. No em sona de res.
Travesso les portes de sortida i enfilo escales amunt. Trepitjo alguna cosa. Una mena de clau fixa. M'ajupo per agafar-la. Llavors ho veig: un rètol amb un llistat d'estacions. I entre Muntanya i Guinardó apareix Anleh. Està clar, hauré d'anar en metro. El problema és que no porto més viatges, i ja he sortit. M'apropo a les portes d'accés i miro a banda i banda. No hi ha ningú. No em veuran. Salto una tanca i entro al vestíbul.
–Eh Tu! Que t'he vist!
És un guarda de seguretat, corpulent i amb aspecte sever. Arrenco a córrer.
L'home segueix cridant mentre em persegueix. Arribo a una bifurcació. Esquerra o dreta. Esquerra. M'atura un soroll familiar. L'últim metro! Ve de l'altra banda. Faig mitja volta i enfilo per la dreta.
–Atura't!
Tinc el guarda a tocar. Baixo les escales de tres en tres i salto a l'andana.
El comboi ha començat a tancar les portes.
–Ei! Que sóc aquí! Espera!
Però el tren comença a arrencar. Instintivament hi vaig al darrera, amb tota la velocitat que em donen les cames. El perdré, quedaré atrapat en aquesta estació. Intento guanyar més velocitat, però el metro em comença a treure avantatge. L'últim vagó passa pel meu costat. En un últim esforç esbojarrat, salto sobre ell.
Em fa mal el cap. M'hi poso la mà i noto la humitat de la sang. M'incorporo. Sóc a dins del vagó. La porta del darrere està mig oberta. Duc la clau fixa a la mà. M'assec en un seient i espero la meva parada.
Amb l'ajuda del plànol arribo a l'edifici marcat. Truco a la porta.
M'obre el revisor amb un somriure. Em guia fins al menjador. A la taula seuen la dona del maletí, els altres dos homes i aquell d'allà deu ser el guarda. Tots s'aixequen i em saluden efusivament.
–Felicitats! –criden.
–T'ha agradat? –pregunta el Marc.
–I tant! Ha sigut fantàstic! –contesto.
–Vols tornar a jugar?
I mentre pronuncia aquestes paraules deixa un bitllet senzill sobre la taula.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada