Bitllet a Anleh
Gairebé puc sentir la
remor dels fluorescents del passadís. Fa estona que volto pels
túnels sense trobar cap sortida, andana o persona. Començo a
angoixar-me.
Un moment. Aquest soroll
és diferent. Passes. Venen cap aquí. Giro una cantonada i veig tres
persones que s'apropen. M'acosto a l'home que ve davant:
–Perdoni, on és la
sortida?
–Cap allà –respon,
assenyalant cap enrere. Però allà és
d'on vinc, i no he vist cap sortida.
Decideixo seguir a la dona
amb maletí que va al final del grup. A alguna banda m'hi portarà.
Procuro mantenir la distància per no espantar-la. Pugem unes escales
i arribem a un espai més gran. Se sent el soroll llunyà d'un comboi
entrant en una estació i la dona comença a córrer.
–Em deixa el seu bitllet
si us plau? –un revisor m'impedeix continuar la persecució.
–Però... el metro...
Faig l'intent de
continuar, però el revisor em tanca discretament el pas. M'aturo i
busco a les butxaques.
Trec un paper doblegat del
pantaló. És un mapa dibuixat a mà. No sé com ha arribat aquí.
–Em permet el bitllet?
–Sí, perdoni.
Juntament amb el mapa hi
portava una targeta. És un bitllet senzill.
–Gràcies –respon el
revisor– recordi que gairebé són les onze, l'hora de tancar. Així
està previst i les regles no es poden trencar.
Em torna el bitllet i
s'acomiada educadament.
–Perdoni –pregunto
abans que marxi- on és la sortida?
–Per aquelles escales.
No m'ho penso dues vegades
i vaig cap allà mentre miro el plànol. Apareix marcat un destí,
amb dibuixos de carrers i places, però sense noms ni números. Només
hi ha la paraula “Anleh” al principi del recorregut. No em sona
de res.
Travesso les portes de
sortida i enfilo escales amunt. Trepitjo alguna cosa. Una mena de
clau fixa. M'ajupo per agafar-la. Llavors ho veig: un rètol amb un
llistat d'estacions. I entre Muntanya i Guinardó apareix Anleh. Està
clar, hauré d'anar en metro.
El problema és que no porto més viatges, i ja he sortit. M'apropo a
les portes d'accés i miro a banda i banda. No hi ha ningú. No em
veuran. Salto una tanca i entro al vestíbul.
–Eh
Tu! Que t'he vist!
És un guarda de
seguretat, corpulent i amb aspecte sever. Arrenco a córrer.
L'home segueix cridant
mentre em persegueix. Arribo a una bifurcació. Esquerra o dreta.
Esquerra. M'atura un soroll familiar. L'últim metro! Ve de l'altra
banda. Faig mitja volta i enfilo per la dreta.
–Atura't!
Tinc el guarda a tocar.
Baixo les escales de tres en tres i salto a l'andana.
El comboi ha començat a
tancar les portes.
–Ei! Que sóc aquí!
Espera!
Però el tren comença a
arrencar. Instintivament hi vaig al darrera, amb tota la velocitat
que em donen les cames. El perdré, quedaré atrapat en aquesta
estació. Intento guanyar més velocitat, però el metro em comença
a treure avantatge. L'últim vagó passa pel meu costat. En un últim
esforç esbojarrat, salto sobre ell.
Em fa mal el cap. M'hi
poso la mà i noto la humitat de la sang. M'incorporo. Sóc a dins
del vagó. La porta del darrere està mig oberta. Duc la clau fixa a
la mà. M'assec en un seient i
espero la meva parada.
Amb l'ajuda del plànol
arribo a l'edifici marcat. Truco a la porta.
M'obre el revisor amb un
somriure. Em guia fins al menjador. A la taula seuen la dona del
maletí, els altres dos homes i aquell d'allà deu ser el guarda.
Tots s'aixequen i em saluden efusivament.
–Felicitats! –criden.
–T'ha agradat? –pregunta
el Marc.
–I tant! Ha sigut
fantàstic! –contesto.
–Vols tornar a jugar?
I mentre pronuncia
aquestes paraules deixa un bitllet senzill sobre la taula.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada