24 de juny 2011

PJ Harvey - The Last Living Rose

Monopoly

Arrel de les mobilitzacions dels indignats i 15M se'm va ocórrer aquest petit muntatge. Podeu disposar d'aquests imatges com vulgueu.

El tauler de monopoly es de gr8koogly.

05 de juny 2011

09 Neteja

















En suport de l'acampadabcn.

01 de juny 2011

Bitllet a Anleh

Segon relat amb el que vaig participar al concurs de relats curts de TMB, edició 2011.



Bitllet a Anleh

Gairebé puc sentir la remor dels fluorescents del passadís. Fa estona que volto pels túnels sense trobar cap sortida, andana o persona. Començo a angoixar-me.
Un moment. Aquest soroll és diferent. Passes. Venen cap aquí. Giro una cantonada i veig tres persones que s'apropen. M'acosto a l'home que ve davant:
–Perdoni, on és la sortida?
–Cap allà –respon, assenyalant cap enrere. Però allà és d'on vinc, i no he vist cap sortida.
Decideixo seguir a la dona amb maletí que va al final del grup. A alguna banda m'hi portarà. Procuro mantenir la distància per no espantar-la. Pugem unes escales i arribem a un espai més gran. Se sent el soroll llunyà d'un comboi entrant en una estació i la dona comença a córrer.
–Em deixa el seu bitllet si us plau? –un revisor m'impedeix continuar la persecució.
–Però... el metro...
Faig l'intent de continuar, però el revisor em tanca discretament el pas. M'aturo i busco a les butxaques.
Trec un paper doblegat del pantaló. És un mapa dibuixat a mà. No sé com ha arribat aquí.
–Em permet el bitllet?
–Sí, perdoni.
Juntament amb el mapa hi portava una targeta. És un bitllet senzill.
–Gràcies –respon el revisor– recordi que gairebé són les onze, l'hora de tancar. Així està previst i les regles no es poden trencar.
Em torna el bitllet i s'acomiada educadament.
–Perdoni –pregunto abans que marxi- on és la sortida?
–Per aquelles escales.
No m'ho penso dues vegades i vaig cap allà mentre miro el plànol. Apareix marcat un destí, amb dibuixos de carrers i places, però sense noms ni números. Només hi ha la paraula “Anleh” al principi del recorregut. No em sona de res.
Travesso les portes de sortida i enfilo escales amunt. Trepitjo alguna cosa. Una mena de clau fixa. M'ajupo per agafar-la. Llavors ho veig: un rètol amb un llistat d'estacions. I entre Muntanya i Guinardó apareix Anleh. Està clar, hauré d'anar en metro. El problema és que no porto més viatges, i ja he sortit. M'apropo a les portes d'accés i miro a banda i banda. No hi ha ningú. No em veuran. Salto una tanca i entro al vestíbul.
–Eh Tu! Que t'he vist!
És un guarda de seguretat, corpulent i amb aspecte sever. Arrenco a córrer.
L'home segueix cridant mentre em persegueix. Arribo a una bifurcació. Esquerra o dreta. Esquerra. M'atura un soroll familiar. L'últim metro! Ve de l'altra banda. Faig mitja volta i enfilo per la dreta.
–Atura't!
Tinc el guarda a tocar. Baixo les escales de tres en tres i salto a l'andana.
El comboi ha començat a tancar les portes.
–Ei! Que sóc aquí! Espera!
Però el tren comença a arrencar. Instintivament hi vaig al darrera, amb tota la velocitat que em donen les cames. El perdré, quedaré atrapat en aquesta estació. Intento guanyar més velocitat, però el metro em comença a treure avantatge. L'últim vagó passa pel meu costat. En un últim esforç esbojarrat, salto sobre ell.
Em fa mal el cap. M'hi poso la mà i noto la humitat de la sang. M'incorporo. Sóc a dins del vagó. La porta del darrere està mig oberta. Duc la clau fixa a la mà. M'assec en un seient i espero la meva parada.
Amb l'ajuda del plànol arribo a l'edifici marcat. Truco a la porta.
M'obre el revisor amb un somriure. Em guia fins al menjador. A la taula seuen la dona del maletí, els altres dos homes i aquell d'allà deu ser el guarda. Tots s'aixequen i em saluden efusivament.
–Felicitats! –criden.
–T'ha agradat? –pregunta el Marc.
–I tant! Ha sigut fantàstic! –contesto.
–Vols tornar a jugar?
I mentre pronuncia aquestes paraules deixa un bitllet senzill sobre la taula.

Gran Metropolitano de Barcelona

Relat participant al concurs de relats curts de TMB edició 2011.


Gran Metropolitano de Barcelona

Un día más vuelvo a estar aquí. Como si de un autómata se tratara, he bajado las escaleras, introducido la tarjeta, pasado el torno y recorrido los diferentes pasillos hasta mi andén. Cada día igual. Debo de conocerme todas y cada una de las baldosas de la estación, de tanto caminar absorto de lado a lado mientras espero la llegada del convoy.
Esta vez hay algo diferente. Nunca había llegado hasta el extremo del andén, al final de todo. Los últimos metros quedan en la penumbra y nunca me había fijado en un estrecho pasillo que sigue un poco más allá, casi dentro del túnel. La curiosidad me invita a acercarme un poco más. Apenas a unos pasos se termina en una negra y polvorienta valla y mi atención se centra en una puerta casi camuflada en la pared. Mi mano decide acercarse a ella y girar el pomo. Ambos nos sorprendemos al notar que se abre.
Una luz amarillenta se escapa del interior. Me asomo y alcanzo a distinguir algunos muebles de estilo clásico.
–¿Puedo ayudarle en algo?
Un hombre de uniforme azul, barba y cabello blanco escribe en una libreta sentado tras una antigua mesa de madera. Al contrario que yo, él no parece sorprendido de encontrarme allí.
–Yo... Iba a coger al metro.
–Muy bien. ¿Ya tiene billete?
–Sí... Sí.
Mi mano ya tiene lista la T10 y se la acerca al hombre. Este la recoge y la examina extrañado.
–Esto no sirve. ¿A qué estación va? –pregunta mientras me extiende de vuelta la tarjeta.
–A... A Vallcarca.
–No hay ninguna estación con ese nombre. ¿A dónde va exactamente?
Las ideas no consiguen coordinarse en mi cabeza.
–Pues, a Vallcarca, al barrio, por encima de Lesseps...
–Ah, Lesseps, eso es otra cosa.
Coge un pequeño bloc, lo marca con un tampón, arranca la primera hoja y me la ofrece.
–Son 25 céntimos.
Se trata de un pequeño papelito con las iniciales GMB, la palabra Lesseps, el precio y un número de serie.
Dejo tembloroso el importe sobre la mesa. El hombre examina minuciosamente las monedas. Luego hace lo propio conmigo. Me sostiene la mirada unos segundos y luego suspira de resignación.
–Ya veo, un recién llegado –me devuelve el dinero–. Parece que tiene algo importante que hacer en Lesseps, así que por esta vez haré la vista gorda. Que tenga un buen día. Ah, y bienvenido a Barcelona.
Soy incapaz de despedirme con palabras así que lo hago con un leve movimiento de cabeza. Salgo de la estancia y vuelvo al andén, sin volver la vista atrás.
Sentado en el vagón reflexiono sobre las últimas palabras de aquel hombre. Al principio pensé que se había confundido, que donde yo tenía que ir era a Vallcarca, pero poco a poco me di cuenta de que sí que tenía algo importante que hacer en Lesseps. Algo que llevaba años esquivando y negando.
Al salir al exterior eché un vistazo a la nueva plaza y no pude evitar pensar en cómo era la antigua. Mis pies conocían perfectamente el camino. Para poder seguir adelante tenía que volver al pasado.
Ya estaba frente a la puerta. Los recuerdos aceleraban mi corazón. Ya no podía echarme atrás.
Miré de nuevo el diminuto billete de papel.
El futuro espera.
Toqué el timbre.

24 de gener 2011

18 de gener 2011