11 de setembre 2011
24 de juny 2011
05 de juny 2011
01 de juny 2011
Bitllet a Anleh
Segon relat amb el que vaig participar al concurs de relats curts de TMB, edició 2011.
Bitllet a Anleh
Gairebé puc sentir la
remor dels fluorescents del passadís. Fa estona que volto pels
túnels sense trobar cap sortida, andana o persona. Començo a
angoixar-me.
Un moment. Aquest soroll
és diferent. Passes. Venen cap aquí. Giro una cantonada i veig tres
persones que s'apropen. M'acosto a l'home que ve davant:
–Perdoni, on és la
sortida?
–Cap allà –respon,
assenyalant cap enrere. Però allà és
d'on vinc, i no he vist cap sortida.
Decideixo seguir a la dona
amb maletí que va al final del grup. A alguna banda m'hi portarà.
Procuro mantenir la distància per no espantar-la. Pugem unes escales
i arribem a un espai més gran. Se sent el soroll llunyà d'un comboi
entrant en una estació i la dona comença a córrer.
–Em deixa el seu bitllet
si us plau? –un revisor m'impedeix continuar la persecució.
–Però... el metro...
Faig l'intent de
continuar, però el revisor em tanca discretament el pas. M'aturo i
busco a les butxaques.
Trec un paper doblegat del
pantaló. És un mapa dibuixat a mà. No sé com ha arribat aquí.
–Em permet el bitllet?
–Sí, perdoni.
Juntament amb el mapa hi
portava una targeta. És un bitllet senzill.
–Gràcies –respon el
revisor– recordi que gairebé són les onze, l'hora de tancar. Així
està previst i les regles no es poden trencar.
Em torna el bitllet i
s'acomiada educadament.
–Perdoni –pregunto
abans que marxi- on és la sortida?
–Per aquelles escales.
No m'ho penso dues vegades
i vaig cap allà mentre miro el plànol. Apareix marcat un destí,
amb dibuixos de carrers i places, però sense noms ni números. Només
hi ha la paraula “Anleh” al principi del recorregut. No em sona
de res.
Travesso les portes de
sortida i enfilo escales amunt. Trepitjo alguna cosa. Una mena de
clau fixa. M'ajupo per agafar-la. Llavors ho veig: un rètol amb un
llistat d'estacions. I entre Muntanya i Guinardó apareix Anleh. Està
clar, hauré d'anar en metro.
El problema és que no porto més viatges, i ja he sortit. M'apropo a
les portes d'accés i miro a banda i banda. No hi ha ningú. No em
veuran. Salto una tanca i entro al vestíbul.
–Eh
Tu! Que t'he vist!
És un guarda de
seguretat, corpulent i amb aspecte sever. Arrenco a córrer.
L'home segueix cridant
mentre em persegueix. Arribo a una bifurcació. Esquerra o dreta.
Esquerra. M'atura un soroll familiar. L'últim metro! Ve de l'altra
banda. Faig mitja volta i enfilo per la dreta.
–Atura't!
Tinc el guarda a tocar.
Baixo les escales de tres en tres i salto a l'andana.
El comboi ha començat a
tancar les portes.
–Ei! Que sóc aquí!
Espera!
Però el tren comença a
arrencar. Instintivament hi vaig al darrera, amb tota la velocitat
que em donen les cames. El perdré, quedaré atrapat en aquesta
estació. Intento guanyar més velocitat, però el metro em comença
a treure avantatge. L'últim vagó passa pel meu costat. En un últim
esforç esbojarrat, salto sobre ell.
Em fa mal el cap. M'hi
poso la mà i noto la humitat de la sang. M'incorporo. Sóc a dins
del vagó. La porta del darrere està mig oberta. Duc la clau fixa a
la mà. M'assec en un seient i
espero la meva parada.
Amb l'ajuda del plànol
arribo a l'edifici marcat. Truco a la porta.
M'obre el revisor amb un
somriure. Em guia fins al menjador. A la taula seuen la dona del
maletí, els altres dos homes i aquell d'allà deu ser el guarda.
Tots s'aixequen i em saluden efusivament.
–Felicitats! –criden.
–T'ha agradat? –pregunta
el Marc.
–I tant! Ha sigut
fantàstic! –contesto.
–Vols tornar a jugar?
I mentre pronuncia
aquestes paraules deixa un bitllet senzill sobre la taula.
Gran Metropolitano de Barcelona
Relat participant al concurs de relats curts de TMB edició 2011.
Gran Metropolitano de Barcelona
Un día más vuelvo a estar aquí. Como
si de un autómata se tratara, he bajado las escaleras, introducido
la tarjeta, pasado el torno y recorrido los diferentes pasillos hasta
mi andén. Cada día igual. Debo de conocerme todas y cada una de las
baldosas de la estación, de tanto caminar absorto de lado a lado
mientras espero la llegada del convoy.
Esta vez hay algo diferente. Nunca
había llegado hasta el extremo del andén, al final de todo. Los
últimos metros quedan en la penumbra y nunca me había fijado en un
estrecho pasillo que sigue un poco más allá, casi dentro del túnel.
La curiosidad me invita a acercarme un poco más. Apenas a unos pasos
se termina en una negra y polvorienta valla y mi atención se centra
en una puerta casi camuflada en la pared. Mi mano decide acercarse a
ella y girar el pomo. Ambos nos sorprendemos al notar que se abre.
Una luz amarillenta se escapa del
interior. Me asomo y alcanzo a distinguir algunos muebles de estilo
clásico.
–¿Puedo ayudarle en algo?
Un hombre de uniforme azul, barba y
cabello blanco escribe en una libreta sentado tras una antigua mesa
de madera. Al contrario que yo, él no parece sorprendido de
encontrarme allí.
–Yo... Iba a coger al metro.
–Muy bien. ¿Ya tiene billete?
–Sí... Sí.
Mi mano ya tiene lista la T10 y se la
acerca al hombre. Este la recoge y la examina extrañado.
–Esto no sirve. ¿A qué estación
va? –pregunta mientras me extiende de vuelta la tarjeta.
–A... A Vallcarca.
–No hay ninguna estación con ese
nombre. ¿A dónde va exactamente?
Las ideas no consiguen coordinarse en
mi cabeza.
–Pues, a Vallcarca, al barrio, por
encima de Lesseps...
–Ah, Lesseps, eso es otra cosa.
Coge un pequeño bloc, lo marca con un
tampón, arranca la primera hoja y me la ofrece.
–Son 25 céntimos.
Se trata de un pequeño papelito con
las iniciales GMB, la palabra Lesseps, el precio y un número de
serie.
Dejo tembloroso el importe sobre la
mesa. El hombre examina minuciosamente las monedas. Luego hace lo
propio conmigo. Me sostiene la mirada unos segundos y luego suspira
de resignación.
–Ya veo, un recién llegado –me
devuelve el dinero–. Parece que tiene algo importante que hacer en
Lesseps, así que por esta vez haré la vista gorda. Que tenga un
buen día. Ah, y bienvenido a Barcelona.
Soy incapaz de despedirme con palabras
así que lo hago con un leve movimiento de cabeza. Salgo de la
estancia y vuelvo al andén, sin volver la vista atrás.
Sentado en el vagón reflexiono sobre
las últimas palabras de aquel hombre. Al principio pensé que se
había confundido, que donde yo tenía que ir era a Vallcarca, pero
poco a poco me di cuenta de que sí que tenía algo importante que
hacer en Lesseps. Algo que llevaba años esquivando y negando.
Al salir al exterior eché un vistazo a
la nueva plaza y no pude evitar pensar en cómo era la antigua. Mis
pies conocían perfectamente el camino. Para poder seguir adelante
tenía que volver al pasado.
Ya estaba frente a la puerta. Los
recuerdos aceleraban mi corazón. Ya no podía echarme atrás.
Miré de nuevo el diminuto billete de
papel.
El futuro espera.
Toqué el timbre.
24 de gener 2011
18 de gener 2011
Subscriure's a:
Missatges (Atom)