24 de gener 2011
18 de gener 2011
06 d’octubre 2010
Jugar al MUGEN a Linux
El MUGEN és un motor per crear jocs de lluita a l'estil clàssic 2D. Va sortir ja fa una pila d'anys i va generar una gran comunitat al seu voltant.
La gràcia del joc era que podies afegir escenaris i lluitadors d'altres jocs de lluita populars que la gent "capturava" i re-programava per poder-los utilitzar al Mugen. Així es feia realitat un somni de qualsevol aficionat al jocs de lluita: enfrontar personatges de Street Fighter, Mortal Kombat, King of Fighters... etc. en un sol joc.
Fa poc que Elecbyte, l'empresa que el va programar originalment ha tornat amb una nova versió amb noves característiques, com el poder funcionar a alta resolució. De moment, però, no hi ha versió per a Linux, així que en aquest article explicaré com instal·lar i resoldre els problemes típics de l'antiga versió disponible per al nostre sistema GNU.
Instal·lació
El primer pas és descarregar el programa, ja que no es troba als repositoris de Debian o Ubuntu (i de cap altre que jo sàpiga).
El podeu trobar aquí . Existeix també una versió empaquetada com a .deb, aquí.
La gràcia del joc era que podies afegir escenaris i lluitadors d'altres jocs de lluita populars que la gent "capturava" i re-programava per poder-los utilitzar al Mugen. Així es feia realitat un somni de qualsevol aficionat al jocs de lluita: enfrontar personatges de Street Fighter, Mortal Kombat, King of Fighters... etc. en un sol joc.
Fa poc que Elecbyte, l'empresa que el va programar originalment ha tornat amb una nova versió amb noves característiques, com el poder funcionar a alta resolució. De moment, però, no hi ha versió per a Linux, així que en aquest article explicaré com instal·lar i resoldre els problemes típics de l'antiga versió disponible per al nostre sistema GNU.
Instal·lació
El primer pas és descarregar el programa, ja que no es troba als repositoris de Debian o Ubuntu (i de cap altre que jo sàpiga).
El podeu trobar aquí . Existeix també una versió empaquetada com a .deb, aquí.
05 de juny 2010
Estació de desenllaç
Segon relat participant a la 4ª edició del concurs de relats curts de TMB.
Estació de desenllaç
Quatre minuts i trenta-cinc segons. El temps que resta per perdre't per sempre.
El cor em batega accelerat, tot i estar completament immòbil, dempeus. El meu cap és una tempesta, no puc pensar amb claredat.
Quatre minuts i vuit segons. Encara hi ha temps. Una última oportunitat. La darrera. Un munt d'imatges em colpegen el pit. Records llunyans i propers. La teva cara, la teva pell, les teves llàgrimes. Potser encara sóc a temps.
Tres minuts i mig. El temps s'esvaeix però els dubtes augmenten. M'espanta haver de tornar-te a mirar als ulls i em fa por la teva resposta, però m'ofega la idea de perdre't.
Dos minuts i cinquanta-quatre segons. Me n'adono que encara porto la T-10 a la mà. Queden dos viatges.
Dos minuts i deu segons. Encara hi seràs? Només haig de fer mitja volta i pujar les escales. Miro al final de l'andana. T'imagino allà, venint a buscar-me. Però no hi ets. Aguanto la respiració amb cada nova persona que surt del passadís. Però tu no en surts. Ni en sortiràs. No vindràs a buscar-me, jo tinc l'última paraula. Sóc jo qui pot fer el pas. Però no sé què fer.
Un minut i quinze segons. Em tremolen les mans. Els sentiments augmenten d'intensitat, es barregen i em confonen. S'acosta el final.
Cinquanta segons. Torno a mirar cap al passadís. M'imagino mil vegades corrent per l'andana, pujant les escales i travessant el vestíbul de Sants. M'imagino baixant a les vies, però llavors em quedo en blanc i torno al principi. En cada repetició els meus peus fan l'intent de vèncer la inèrcia, però sempre es queden quiets.
Trenta segons. Ja veig els llums del metro foradant l'obscuritat del túnel. S'esgota el temps. Passen els vagons davant meu i a cada finestra veig la teva imatge. Se'm fa un nus a la gola.
Les portes s'obren. Ja no puc continuar quiet. Ara he de fer una passa endavant cap al meu futur, amb tu o sense tu.
El temps s'expandeix, les imatges cessen. Els meus peus es mouen...
Es tanquen les portes. L'estació passa davant dels meus ulls i desapareix, juntament amb la teva cara plorosa. L'últim record teu.
Quatre minuts i trenta-cinc segons. El temps que resta per perdre't per sempre.
El cor em batega accelerat, tot i estar completament immòbil, dempeus. El meu cap és una tempesta, no puc pensar amb claredat.
Quatre minuts i vuit segons. Encara hi ha temps. Una última oportunitat. La darrera. Un munt d'imatges em colpegen el pit. Records llunyans i propers. La teva cara, la teva pell, les teves llàgrimes. Potser encara sóc a temps.
Tres minuts i mig. El temps s'esvaeix però els dubtes augmenten. M'espanta haver de tornar-te a mirar als ulls i em fa por la teva resposta, però m'ofega la idea de perdre't.
Dos minuts i cinquanta-quatre segons. Me n'adono que encara porto la T-10 a la mà. Queden dos viatges.
Dos minuts i deu segons. Encara hi seràs? Només haig de fer mitja volta i pujar les escales. Miro al final de l'andana. T'imagino allà, venint a buscar-me. Però no hi ets. Aguanto la respiració amb cada nova persona que surt del passadís. Però tu no en surts. Ni en sortiràs. No vindràs a buscar-me, jo tinc l'última paraula. Sóc jo qui pot fer el pas. Però no sé què fer.
Un minut i quinze segons. Em tremolen les mans. Els sentiments augmenten d'intensitat, es barregen i em confonen. S'acosta el final.
Cinquanta segons. Torno a mirar cap al passadís. M'imagino mil vegades corrent per l'andana, pujant les escales i travessant el vestíbul de Sants. M'imagino baixant a les vies, però llavors em quedo en blanc i torno al principi. En cada repetició els meus peus fan l'intent de vèncer la inèrcia, però sempre es queden quiets.
Trenta segons. Ja veig els llums del metro foradant l'obscuritat del túnel. S'esgota el temps. Passen els vagons davant meu i a cada finestra veig la teva imatge. Se'm fa un nus a la gola.
Les portes s'obren. Ja no puc continuar quiet. Ara he de fer una passa endavant cap al meu futur, amb tu o sense tu.
El temps s'expandeix, les imatges cessen. Els meus peus es mouen...
Es tanquen les portes. L'estació passa davant dels meus ulls i desapareix, juntament amb la teva cara plorosa. L'últim record teu.
22 de maig 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)